La paradoxa de la góndola (del supermercat, no de Venècia), que no existeix i que he encunyat ara mateix, estableix que la frustració generada pel temps perdut triant un producte és directament proporcional a la irrellevància d'aquesta decisió per a les nostres vides. Dit d'una altra manera, és el que passa quan un es queda observant bidons de lleixiu sense poder triar qual dels dos ha d'emportar-se. Poc pot variar entre una fórmula d'hipoclorit de sodi i una altra quan el que interessa és el seu poder de desinfecció, i no obstant ací ens aturem, mirant i comparant bidons com si fos xocolata suïssa.

Però segles abans de l'existència del supermercat com ara el coneixem, va viure Jean Buridan, filòsof francès que defensava l'existència del lliure albir i afirmava que és possible prendre qualsevol decisió utilitzant la raó. En resposta, alguns crítics de la seva postura varen imaginar la situació d'un ase davant dos munts de palla que, davant el dubte infinit de quin dels dos és el més apetitós, no pot decidir i mor de fam.

Es tracta, segons alguns, d'una paradoxa, ja que podent menjar no ho fa perquè no pot decidir que munt és el més convenient (tots dos són iguals). Però lluny de fer-me pensar sobre el rol de la raó en la presa de decisions, a mi aquesta història em desperta una qüestió sobre l'ase. I la qüestió no és què fa o no l'ase, sinó que sap. I més específicament, si és conscient de que no sap quina és la millor decisió possible.

La paradoxa de la góndola (del supermercat, no de Venècia) que no existeix i acabo d’encunyar, estableix que la frustració que genera el temps perdut escollint un producte és directament proporcional a la irrellevància de la decisió per a les nostres vides. Dit d’una altra manera, és el que passa quan et quedes mirant ampolles de lleixiu sense saber quina emportar-te. Poc poden variar dues fórmules d’hipoclorit de sodi quan el que interessa és el seu poder de desinfecció i, tanmateix, ens quedem mirant i comparant ampolles com si fossin rajoles de xocolata suïssa.

Però segles abans de l’existència del supermercat tal com el coneixem, vivia Jean Buridan, un filòsof francès que va defensar l’existència del lliure albir i va afirmar que és possible prendre qualsevol decisió fent servir la raó. En resposta, alguns crítics de la seva postura van imaginar la situació d’un ruc davant de dues piles de fenc que, qüestionant-se el dubte infinit de quin és el més mengívol, no pot decidir-se i acaba morint de gana.

Es tracta, segons alguns, d’una paradoxa, ja que tot i poder menjar, no ho fa perquè no pot decidir quina pila és més convenient (totes dues piles li semblen iguals). Però lluny de fer-me pensar sobre el rol de la raó en la presa de decisions, aquesta història em desperta una pregunta sobre el ruc. I el que em pregunto no és què fa o deixa de fer el ruc, sinó que què sap i, més concretament, si sap que no sap quina és la millor decisió possible.

La paradoxa de la góndola (del supermercat, no de Venècia), que no existeix i acabo d'encunyar, estableix que la frustració generada pel temps perdut triant un producte és directament proporcional a la irrellevància d'aquesta decisió per a les nostres vides. Dit d'una altra manera, és el que passa quan un es queda mirant bidons de lleixiu sense saber quin emportar-se. Poc pot variar entre una fórmula d'hipoclorit de sodi i una altra quan el que interessa és el seu poder de desinfecció, i no obstant això aquí ens quedem, mirant i comparant bidons com si fossin xocolates suïsses.

Però segles abans de l'existència del supermercat com el coneixem va viure Jean Buridan, filòsof francès que defensava l'existència del lliure albir i afirmava que és possible prendre qualsevol decisió utilitzant la raó. En resposta, alguns crítics de la seva postura van imaginar la situació d'un ase enfront de dos munts de fenc que, davant el dubte infinit de quin és el més apetitós, no pot decidir i mor de fam.

Es tracta, segons alguns, d'una paradoxa, ja que podent menjar no ho fa perquè no pot decidir quin munt és més convenient (tots dos munts li semblen iguals). Però lluny de fer-me pensar sobre el rol de la raó en la presa de decisions, a mi aquesta història em desperta una pregunta sobre l'ase. I el que em pregunto no és què fa o no l'ase, sinó què sap. I, més específicament, si sap que no sap quina és la millor decisió possible.