La paradoxa de la góndola (del supermercat, no de Venècia) que no existeix i acabo d’encunyar, estableix que la frustració que genera el temps perdut escollint un producte és directament proporcional a la irrellevància de la decisió per a les nostres vides. Dit d’una altra manera, és el que passa quan et quedes mirant ampolles de lleixiu sense saber quina emportar-te. Poc poden variar dues fórmules d’hipoclorit de sodi quan el que interessa és el seu poder de desinfecció i, tanmateix, ens quedem mirant i comparant ampolles com si fossin rajoles de xocolata suïssa.

Però segles abans de l’existència del supermercat tal com el coneixem, vivia Jean Buridan, un filòsof francès que va defensar l’existència del lliure albir i va afirmar que és possible prendre qualsevol decisió fent servir la raó. En resposta, alguns crítics de la seva postura van imaginar la situació d’un ruc davant de dues piles de fenc que, qüestionant-se el dubte infinit de quin és el més mengívol, no pot decidir-se i acaba morint de gana.

Es tracta, segons alguns, d’una paradoxa, ja que tot i poder menjar, no ho fa perquè no pot decidir quina pila és més convenient (totes dues piles li semblen iguals). Però lluny de fer-me pensar sobre el rol de la raó en la presa de decisions, aquesta història em desperta una pregunta sobre el ruc. I el que em pregunto no és què fa o deixa de fer el ruc, sinó que què sap i, més concretament, si sap que no sap quina és la millor decisió possible.